Parece que a veces hay que tocar la
muerte de frente para darse cuenta de que existe.
A vegades sembla que ens
hagi de tocar la mort de cara per adonar-nos de la seva existència.
Avui m'has trucat per dir-me que un xaval de 15 anys havia mort
atropellat, m'has dit que era surrealista, que no t'ho creies, que no
te'n feies conscient.
No el conec, no sé qui
és. No el conec de res, i estic aixafada, estic impactada, estic
out. He pujat a la carretera i he vist Barna. No ajuda que l'altra
passi de mi, obviament. Però m'adono que he intentat desesperadament
distreure'm, perquè quan penso en la mort no puc evitar posar-me
trista. Perquè em costa pensar en la mort i conectar-hi, perquè
sempre la passo massa racionalment pel costat. La gent se'n va i no
torna, i tinc tan interioritzat el fet de “naturalitzar el procés”
que el racionalitzo i no el sento, i això no és naturalitzar, és
passar de puntetes per sobre, sense fer massa soroll.
Avui se n'ha anat un
xaval a qui no conec. A qui moltxs coneixen. A qui molts ploraran.
Avui ploro per la sort que tenim nosaltres dia a dia. Ell ja no té
temps, nosaltres el tenim i tindrem. Nosaltres tenim la sort. I la
gent se'n va i els altres ens quedem i tirem, i tot i així es fa
estrany conceptualitzar aquell lloc on van les persones quan es
moren, aquell lloc on hi ha la iaia des de fa un parell d'anys,
aquell lloc on s'hi va reunir el tiet a l'octubre, aquell lloc on hi
van anant mentre ens quedem aquí sense adonar-nos del que realment
significa morir-se... perquè no, no puc creure'm que me n'adoni del
tot i ho porti sempre bé. No conecto, i em fa ràbia i em fa trista
quan la toco i quan la veig i quan m'adono que tenim sort i no puc
evitar plorar.... pel fet de tenir-ne. Perquè de moment la mort
sempre passa lluny de mi, o com a mínim prou lluny com perquè no
m'acabi de fer mai por del tot.
K.
